Escolta la música del bloc

1 de des. 2011

Una actitud


La vida no consisteix a sobreviure a una tempesta,
sinó en saber ballar sota la pluja.

13 de nov. 2011

DMD


Demà serà la tercera vegada que celebrarem (???) el Dia Mundial de la Diabetis. La primera ens va agafar a l'hospital, amb Daniel que acabava de debutar, i ens vam passar el matí veient els reportatges que fan en els programes dels diferents canal, intentatn entendre què ens esperava a tots.
Demà el celebrarem a l'escola, a l'entrenament d'handbol, a la classe de dansa, a la feina, però ens posarem alguna cosa blava.

8 de nov. 2011

Nessun dorma

I ja hem arribat (gairebé) a 9 de novembre. Tres anys, ja.
Arribem bé, amb una glicada raonablement acceptable i una mare que, gràcies al Ramon Gener, torna a ser operòfila o operòfaga, no sé com dir-ho.

Per celebrar-ho tot plegat, el Nessum Dorma de Pavarotti al Metropolitan de Nova York del 80, la que "marca un abans i un després". All'alba vincerò!





Dilegua, o notte!...
Tramontate, stelle! Tramontate, stelle!...
All'alba vincerò!
vincerò!
vincerò!

5 de nov. 2011

El foradet a la panxa


Avui Daniel no dorm a casa; ha anat a casa d'un amic de l'escola que fa una festa de pijames per celebrar el seu aniversari. Tret de les colònies, és la primera vegada que dorm sense ningú de la família.
Estava d'allò més emocionat i, per acabar-ho d'adobar, a migdia li ha caigut una dent, i el ratolí ha tingut temps de portar-li un regal abans que marxés.
La veritat és que la casa on passarà la nit no està ni a cinquanta metres de casa nostra, i que el cuidaran molt bé, que els altres nens de la festa ja sabem de què va això dels controls i la insulina perquè fa gairebé tres anys que ho viuen cada dia, i que els telèfons funcionen, i que si vull puc passar-me a veure com està (juro que no ho faré!), però no puc evitar aquell foradet a la panxa, tot i que no crec que sigui molt més grans que el de les famílies dels altres nens. Ai, qualsevol dia demanaran el cotxe!

Per cert, la Sara demà també té un aniversari, però aquest és diürn.

1 de nov. 2011

Tot esperant el 9

Hem endreçat una miqueta, que el teníem deixat. Han estat temps dolços a dins i tirant a amargants per fora, però som aquí. Tot esperant el 9 per dir: "Ep! No hem anat ni un pas enrere!"

27 de jul. 2011

Mil dies, de moment


Com torno a tenir una temporada d'insomni, em dedico a pensar. L'altra nit em va venir al cap comptar els dies que feia que Daniel havia debutat amb la diabetis, i resulta que el dia 5 d'agost en farà 1000!
I què farem el 5 d'agost? La veritat és que no ho sé: el que és segur és que estarem al poble, de festa major, potser anirem a la piscina, potser menjarem en família, potser farem plans per a Santander...
És igual, haurem arribat als 1000 dies i el resultat és que tenim un nen fort, sa (dins del límits de salut d'un nen amb diabetis), responsable i, sobretot, feliç!
I quan arribem a 5000 encara serà millor.
Bon estiu!

17 de juny 2011

10 de juny 2011

Ja m'agradaria



Ja m'agradaria ocupar-me de l'educació dels meus fills, lluitar per la sisena hora, barallar-me amb qui fos per explicar les meves idees.
Però avui estic cansada. I quan dic avui dic avui (divendres 10 de juny de 2011).
I estic cansada sobretot perquè tinc un fill que porta a sobre una motxilla molt feixuga. I com encara és petit l'hem d'ajudar a carregar-la. Pel camí ens anem trobant gent que ens anima i ens diu que ho fem molt bé, que seguim endavant, però n'hi ha molt pocs que vulguin carregar-se-la una estoneta i deixar-nos descansar. Ell no es queixa, però jo, que no sóc tan forta, sí.

Fem uns càlculs senzills.
En el millor dels casos, Daniel es fa cinc controls de glucèmia diaris (això vol dir: punxar-se el dit i treure's una got de sang per comprovar el nivell de sucre a la sang).
5 controls x 7 dies = 35 controls a la setmana x 52 setmanes = 1820 controls a l'any (i això tirant per baix).
Més: ara s'està injectant insulina quatre cops al dia (una de Lantus a la nit i tres de ràpida amb els àpats principals).
4 injeccions x 7 dies = 28 injeccions setmanals x 52 setmanes = 1456 injeccions a l'any.
Posats a ser optimistes, això vol dir que si d'aquí a deu anys, quan estigui prop de fer-ne divuit, s'ha descobert un tractament miraculós que cura la diabetis tipus I i ell hi té accés, pel camí s'haurà fet, més o menys, 18200 controls de glucèmia i s'haurà injectat insulina unes 14560 vegades. Si som optimistes. Si no, seguriem sumant.
No esteu cansats?

Per això, quan per exemple em demana fer una activitat que a ell li agrada molt però que a mi no m'acaba de convèncer, i em fa cara de pena, penso: com puc dir-li que no?

I voldria que tot funcionés millor, però avui no tinc forces. Avui estic cansada, demà ja veurem.

(Dedicat a l'Esther i la Mariví)

22 de maig 2011

11 de maig 2011

Del blog de Marcelo

Copio alguns trossets de la darrera entrada de Marcelo González, de Xile, en el seu blog MiDiabetesBlog:



No somos súper héroes, la diabetes es un arduo trabajo de todos los días y podemos flaquear. Lo importante es levantarse. No tenemos que parecer perfectos, no lo somos. 
La diabetes suele ponernos retos. En este camino habrán altas y bajas… muchas de ellas. Pero también habrá glicemias dentro del rango por las que nos sentiremos orgullosos y correremos a contárselas al todo el mundo.


No hay preguntas tontas sobre diabetes… Sólo hay preguntas que no se hacen.
La información es poder. Y para estar informados hay que averiguar, hay que preguntar. Y si las respuestas no nos dejan contentos, seguir preguntado. La persona con diabetes que sabe más sobre su enfermedad vive más y mejor.


No, no, no! Ese oscuro futuro que nos vaticinan (amputados, ciegos, dializados…) está en nuestras manos que no sea realidad. Con nuestro esfuerzo podemos tener una excelente calidad de vida sin sacrificar el disfrutar de las cosas y con las personas que más queremos. Estoy casado, tengo un hijo, familia y amigos que quiero y me quieren. He viajado, fui a la universidad, me convertí en profesional, trabajo y creo que soy un aporte para muchas personas… Todo con diabetes!


Con diabetes sí se puede.
Está demostrado: deportistas de alto rendimiento, artistas, cantantes, profesionales exitosos, y… ejem! blogueros también… muchos con diabetes… Todos con las ganas de hacer las cosas bien, todos con las ganas de aprender, de tener un buen autocontrol y salir adelante.
Que hay que tomar precauciones para hacer algunas de las cosas que más nos gustan, sí, claro… pero estoy seguro que de esa forma las disfrutamos más.

7 de maig 2011

De colònies, a pèl

Això dels fills és ben estrany. Un dia els despertes i no saps per què, però s'han fet grans.
El Daniel ha passat darrerament unes angines i un procés víric d'aquests que t'expliquen quan no saben què té; no sé si és per això o perquè toca, però ha crescut.
Però el més important de tot és que per primera vegada ha estat fora de casa sense ningú que el vigilés. Ha anat de colònies amb l'escola a pèl, sense monitor de l'ADC. Ho vam decidir així amb la directora de l'escola i la seva tutora, i tot ha sortit força bé.
Evidentment, m'he passat els tres dies sense soltar el mòbil i amb un foradet a la panxa, però el nen es fa gran, creix i és autònom.
(Continuarà)

19 d’abr. 2011

Rànquing


Ahir em vaig trobar una tira de les que fa servir Daniel per medir-se la glicèmia al filtre de l'assecadora. Coses que té això de conviure amb la diabetis. La veritat és que podem trobar tires pertot arreu, però si hagués de fer un rànquing dels llocs més habituals seria:

1. Al terra, a qualsevol lloc de la casa: menjador, cuina, lavabo, habitació...
2. Butxaques de les meves jaquetes
3. Motxilla de Daniel
4. Al cotxe
5. Dins de les sabatilles (no em pregunteu com arriben!)

10 de març 2011

28 de febr. 2011

Avui parlaré de mi

Un temps, vaig ser una noia de futur.
Podia llegir Horaci i Virgili en llatí,
recitar de memòria tot Keats.

Joan Margarit






here is the deepest secret nobody knows
(here is the root of the root and the bud of the bud
and the sky of the sky of a tree called life; which grows
higher than the soul can hope or mind can hide)
and this is the wonder that's keeping the stars apart

I carry your heart (I carry it in my heart)


e.e.cummings]

vet aquí el més profund secret que ningú no sap
(vet aquí l’arrel de l’arrel i el brot del brot
i el cel del cel d’un arbre anomenat vida; que es fa
més alt del que l’ànima pot esperar o la ment pot amagar)
i vet aquí la meravella que distingeix les estrelles

porto el teu cor (el porto en el meu cor)

(Trad. Alfred Sargatal)

23 de gen. 2011

Pel·lícules


Aquest cap de setmana em venia de gust veure pel·lícules de les que tinc pendents. He vist Two Lovers (fantàstic Joaquin Phoenix) i Madres e hijas (de Rodrigo García, de les seves ja havia vist Cosas que diría con solo mirarla). En aquesta, l'Annette benning fa un dels personatges principals; és una dona d'uns cinquanta anys, que als catorze va tenir una filla i la va donar en adopció, i s'ha passat tota la seva vida intentant trobar-la; té una dona de fer feines que té una filla d'uns set o vuit anys, que la sol acompanyar. Hi ha una escena en què la nena dorm al sofà, i l'Annete Benning i la mare tenen un diàleg:

- Com pots viure així?
- Què vol dir?
- No tens por?
- De què? De que caigui a terra i s'aixafi com un ou? I tant que tinc por!
- I com ho pots suportar?


I la mare somriu, i se'n va.

Això.