Ja hem tornat de vacances, i, sí, hem pogut. Hem fet molts quilòmetres, hem visitat molts llocs, hem patit calor i fred (o més bé fresqueta), i hem tornat relaxats i contents després de les nostres primeres vacances amb la diabetis com a convidada d'honor.
Hem estat a Godall, a Madrid, a Palència, a Galícia, un altre cop a Madrid i a Godall. Hem visitat esglésies romàniques, centres comercials, fars, platges, cases rurals, monuments, pobles i ciutats. Hem estat a festes de poble i de turistes per una ciutat.
I Daniel s'ha fet els controls de glucèmia i l'hem punxat a casa, a fora, a bars, restaurants, terrasses, parcs i fins i tot aparcaments, i no ha passat res. Ho hem fet de la manera més natural, sense anar al lavabo (que no és el lloc més higiènic del món) ni amagar-nos en un racó. Alguna vegada he vist algú que mirava de reüll, però ja està. El Daniel té tot el dret a posar-se el tractament que necessita a qualsevol lloc; si veiem tan normal que algú consumeixi en públic una cosa tan inútil i nociva com una cigarreta, per què algú s'hauria d'escandalitzar si injectem al nen la insulina que el seu cos necessita per seguir funcionant?
Gairebé estem acabant el cicle d'un any que ens havíem donat a nosaltres mateixos per veure com afrontaven les diferents circumstàncies de la vida quotidiana, i de moment el resum és aquest: SÍ, PODEM!
