Glups, les colònies!

Fa cosa d'un parell d'horetes he deixat el Daniel l'autocar, contentíssim, molt nerviós, assegut amb el Biel, esverat,... I acompanyat de l'Anna, la Conxita, la Xaro, la Pia, l'Avelina i no sé qui més.

Quina sensació més estranya. És com quan era petitó i el vaig deixar el primer dia al Picarol, per l'adaptació. Em vaig passar una hora donant voltes pel poble sense saber què fer, perquè portava molts mesos enganxada contínuament al nen. Ara és el mateix: cada moment del dia va associta al control de glucèmia del Daniel, la insulina del Daniel, l'hora del menjar del Daniel, i no sé si sabré organitzar aquests dos dies sense ell.

Avui hem conegut l'Anna

Avui hem conegut personalment (ja havíem parlat per telèfon un parell de vegades) l'Anna, la monitora de l'Associació de Diabètics que acompanyarà a Daniel a les colònies la setmana vinent. M'ha semblat una persona encantadora, i tot i que no podrem deixar d'estar preocupats aquells dos dies, entre el seu ajut i tot l'interès i afecte que hi posa la Conxita i la resta de professores del Turonet, no creiem que hi hagi cap problema.
Avui llegia no sé on que en unes colònies, hi ha moltíssimes més possibilitats que un nen caigui i es trenqui un braç que no que un nen amb diabetis pateixi algun ensurt. Comfiem-hi, però sense que ningú es trenqui cap braç.

La solució del Marcel

El Marcel, un company de classe del Daniel i un bon amic, li diu a la seva mare: "Però si és molt fàcil; si el Daniel té molt de sucre, que posi molt sal al menjar i així se li passarà."

Senzill, no?

"La clave está en que los padres no hagan de la enfermedad del niño el epicentro de su vida"

Al darrer número de la revista Diabetes, de la Sociedad Española de Diabetes, hi ha una entrevista al conegut psiquiatre Luis Rojas Marcos, que porta com a titular El optimismo es el mejor aliado para encarar la diabetes. És realment una entrevista molt interessant i, per la part que ens toca, molt encoratjadora. Cap a la meitat de l'entrevista, li pregunten pel nens que pateixen la malaltia:


També diu que se li ha de donar autonomia al nen, i implicar-lo en el seu tractament, per molta por que ens faci, i esmenta també estratègies per als mestres, per tal d'evitar que el nen sigui "marcat" per tenir diabetis: han de fer veure els seus companys que és com un que porta ulleres o plantilles a les sabates, sense donar-li més importància.

L'entrevista és molt intressant, de veritat. Si voleu llegir-la, cliqueu aquí.

Això sí que és dolç

Avui no parlaré de l'hemoglobina, ni del pèptid, ni de tires reactives, ni glucèmies altes o baixes,...
Avui només poso una foto dels meus nens, la cosa més dolça del món.
Després d'unes setmanes molt complicades per diversos temes, veure una foto com aquesta on surten tan guapos, tan gran i, sobretot, tan feliços, alleugereix les preocupacions.
(Per cert, la foto la vaig fer al CosmoCaixa Madrid, a Alcobendas; era el divendres de Pasqua, plovia i estava a rebentar de gent, però no ens vam trobar la Penélope...)

Una canço per a Daniel

(Abans de veure el video atureu l'iPod de música del bloc!!!)

Novetats sobre la diabetis

Curiositats...




...i esperança

Una petita alegria

Enmig d'uns dies una mica caòtics des del punt de vista familiar i de la feina, hem tingut una petita gran alegria: els resultats de les anàlisis de Daniel.

Hgb1Ac = 6.1 !!!!

El pèptid no tan bé (0.1).

Resum: els miracles no existeixen