Fa cosa d'un parell d'horetes he deixat el Daniel l'autocar, contentíssim, molt nerviós, assegut amb el Biel, esverat,... I acompanyat de l'Anna, la Conxita, la Xaro, la Pia, l'Avelina i no sé qui més.
Quina sensació més estranya. És com quan era petitó i el vaig deixar el primer dia al Picarol, per l'adaptació. Em vaig passar una hora donant voltes pel poble sense saber què fer, perquè portava molts mesos enganxada contínuament al nen. Ara és el mateix: cada moment del dia va associta al control de glucèmia del Daniel, la insulina del Daniel, l'hora del menjar del Daniel, i no sé si sabré organitzar aquests dos dies sense ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada