Ahir a la nit van celebrar la festa de final del curs al Turonet. Encara que quedin dos dies lectius, la festa és com la clausura oficial, amb el comiat dels de 6è, les actuacions, els regalets a mestres i monitores,...
En un moment de la nit em vaig sorprendre a mi mateixa, quan me'n vaig adonar que estava tan feliç i despreocupada, amb els nens, que ja havien actuat, jugant pel pati amb els seus amics i jo a taula amb les altres famílies de primer, xerrant, rient, tan relaxada... I mentalment em vaig traslladar fins al 9 de novembre del 2008, quan se'm va ensorrar el terra sota els peus, i als dies següents, el forat negre, quan tot era una muntanya i pensava que hauria de deixar de treballar, que el Daniel mai podria tornar a tenir una vida normal, que el noste petit món havia canviat per sempre... I no, no era això. Aquí estem, amb un nen molt maco, molt feliç, molt gran, adaptat a la seva malaltia (suposo que amb els anys vindran les enrabiades) i nosaltres que podem sortir a una festa sense fer cap cosa especial; només cal portar la maquineta per fer els controls, la insulina i les agulles, tot plegat no ocupa més que un neceser petit, i vigilar una miqueta amb el menjar. No, la vida amb diabetis no és un forat negre.
EL PEDESTAL
En els meus temps d'estudiant amb les companyes de pis sempre feia la broma de pujar damunt d'una cadira, una pedra o qualsevol cosa i dir que m'agradava veure la vida des d'un pedestal, perquè així tenia una perspectiva més ampla. I no era broma del tot.
Aquests dies, revisant fotos, he vist que els meus fills han heretat aquest costum. I jo l'he tornat a practicar. Pujada dalt d'un pedestal, uns centímetres per sobre del terra, et distancies una mica de les coses, el camp de visió es fa més gran, i la importància dels problemes es redimensiona. De veritat, us aconsello a tots pujar de tant en tant a un pedestal.
