Demà serà la tercera vegada que celebrarem (???) el Dia Mundial de la Diabetis. La primera ens va agafar a l'hospital, amb Daniel que acabava de debutar, i ens vam passar el matí veient els reportatges que fan en els programes dels diferents canal, intentatn entendre què ens esperava a tots.
Demà el celebrarem a l'escola, a l'entrenament d'handbol, a la classe de dansa, a la feina, però ens posarem alguna cosa blava.
I ja hem arribat (gairebé) a 9 de novembre. Tres anys, ja.
Arribem bé, amb una glicada raonablement acceptable i una mare que, gràcies al Ramon Gener, torna a ser operòfila o operòfaga, no sé com dir-ho.
Per celebrar-ho tot plegat, el Nessum Dorma de Pavarotti al Metropolitan de Nova York del 80, la que "marca un abans i un després". All'alba vincerò!
Dilegua, o notte!...
Tramontate, stelle! Tramontate, stelle!...
All'alba vincerò!
vincerò!
vincerò!
Avui Daniel no dorm a casa; ha anat a casa d'un amic de l'escola que fa una festa de pijames per celebrar el seu aniversari. Tret de les colònies, és la primera vegada que dorm sense ningú de la família.
Estava d'allò més emocionat i, per acabar-ho d'adobar, a migdia li ha caigut una dent, i el ratolí ha tingut temps de portar-li un regal abans que marxés.
La veritat és que la casa on passarà la nit no està ni a cinquanta metres de casa nostra, i que el cuidaran molt bé, que els altres nens de la festa ja sabem de què va això dels controls i la insulina perquè fa gairebé tres anys que ho viuen cada dia, i que els telèfons funcionen, i que si vull puc passar-me a veure com està (juro que no ho faré!), però no puc evitar aquell foradet a la panxa, tot i que no crec que sigui molt més grans que el de les famílies dels altres nens. Ai, qualsevol dia demanaran el cotxe!
Per cert, la Sara demà també té un aniversari, però aquest és diürn.
Hem endreçat una miqueta, que el teníem deixat. Han estat temps dolços a dins i tirant a amargants per fora, però som aquí. Tot esperant el 9 per dir: "Ep! No hem anat ni un pas enrere!"
