És millor prendre-s'ho amb humor

A pròposit del nen amb diabetis i l'escola amb problemes (perquè qui té els problemes és l'escola i no el nen), un acudit aparegut a La Vanguardia.

Un altre cop amb el permís de la Lourdes

Hola un altre cop, Lourdes.
Amb el teu permís vull reporduir el comentari que has fet amb una entrada de temps enrera, aquell de "Saps que ets la mare d'un nen amb diabetis quan..."

Realment, em puc identificar amb tots i cadascun dels punts que exposes, però jo diria que una de les coses que més caracteritzen les famílies on hi ha un nen amb diabetis, és que la resposta a una pregunta del tipus "com estàs?", "com va?", "què fas?", "com et trobes?" (sigui qui sigui el membre de la família que faci la pregunta i el que la respongui) és sempre un número, de dos o tres xifres (i si pot ser que mai comenci per 2 o més).

Una abraçada.

A la Lourdes

Hola Lourdes,

Moltes gràcies per les teves paraules. Segur que tenim un grapat d'experiències i sentiments en comú. En el teu cas, potser la situació és una mica més difícil i tot, perquè el teu nen és encara més petit, però jo penso que ens en sortirem; que ens n'estem dortint de fet. Mai podrem viure sense la diabetis, però hem d'aconseguir que no sigui l'eix central de les nostres vides, considerar que tenir diabetis no és molt pitjor que tenir miopia, per exemple.

No sé si vius prop de Sant Quirze, però si vols que estem en contacte d'alguna manera, per telèfon, per correu electrònic o personalment, m'ho dius.
Una abraçada a tu, a la teva cosa dolça i a tota la família.

14 de novembre

Mala notícia

Una notícia de fa un parell de dies a La Vanguardia (cliqueu sobre la imatge per llegir-la sencera).

Carol tiene diabetes

L'aniversari de l'Èric/L'Aniversari

Aquest divendres és la festa de l'Èric, un amic de l'escola del Daniel. Ara fa un any, també en divendres a la tarda, l'Èric va fer la festa dels quatre anys.
El Daniel feia uns dies que estava estrany: feia pipí a totes hores, fins i tot se li escapava a la nit, bevia molt,... Estàvem preocupats, volíem portar-lo al metge la setmana següent, alguna cosa ens ensumàvem.

Dissabte a la tarda vam anar al Parc Vallès. Com que el Daniel no parava de menjar i beure i de fer pipí, i a la nit va tornar a mullar el llit, vam decidir portar-lo a urgències diumenge al matí, amb l'esperança que fos una infecció d'orina.

Quan vam arribar hi havia set o vuit nens a la sala d'espera; l'infermera de cribatge ens va donar un potet perquè el Daniel hi fes pipí a dintre. Als cinc minuts ens van cridar. Aquell va ser el pitjor moment, sentir com si no tinguessi terra sota els peus. Si a una sala d'espera amb gent et fan passar pel davant de tots, no pot ser res de bo. Aquell diumenge era 9 de novembre, dilluns farà un any.