Moltes gràcies per les teves paraules. Segur que tenim un grapat d'experiències i sentiments en comú. En el teu cas, potser la situació és una mica més difícil i tot, perquè el teu nen és encara més petit, però jo penso que ens en sortirem; que ens n'estem dortint de fet. Mai podrem viure sense la diabetis, però hem d'aconseguir que no sigui l'eix central de les nostres vides, considerar que tenir diabetis no és molt pitjor que tenir miopia, per exemple.
No sé si vius prop de Sant Quirze, però si vols que estem en contacte d'alguna manera, per telèfon, per correu electrònic o personalment, m'ho dius.
Una abraçada a tu, a la teva cosa dolça i a tota la família.
2 comentaris:
Jo sóc lenta de reflexos. Em conec i sé que em portarà temps arribar a aquest sentiment que comentes i que ha de ser el gran objectiu: conviure amb la diabetis, no per a la diabetis. Jo sóc de Cambrils, o sigui, una mica lluny de Sant Quirze, però podem anar mantenint el contacte. Aniré seguint el teu blog i qui sap, potser m'animo a fer-ne un sobre el meu Pau...
molts ànims i una forta abraçada pels que teniu la sort (sí, he dit sort) de tenir una persona diabètica a la família.
a banda de ser les persones més dolçes (la frase era molt evident, però real!!) en un món massa acostumat a l'amargor, compartiu la vida amb gent que ha d'aprendre a viure amb alguna limitació, i això, lluny d'apartar-nos de la vida, el que fa és fer-nos viure-la amb més intensitat....
Publica un comentari a l'entrada