Daniel torna a ser de colònies, aquesta vegada amb l'escola. Ahir a la nit em vaig trobar d'allò més relaxada, sense preocupar-me per l'hora, sense fer un sopar equilibrat d'hidrats, sense controlar que purgués bé la xeringa, que es posés la dosi correcta al lloc correcte de la forma correcta, sense fer controls nocturns,... I aquest matí igual, no he hagut de pensar si plouria i no podrien sortir al patí, si tocava esport o no, perquè no havia de calcular si s'havia de posar més o menys insulina o li havia de fer més o menys esmorzar per a l'escola.
Després, al tren, mentre anava a treballar, m'ha agafat un atac de culpabilitat per estar tan tranquil·la. És curiós com ens autoangoixem de manera innecessària. Però al final he decidit que no m'havia de sentir culpable, sinó tot al contrari, que havia de celebrar que el Daniel ja era prou gran i autònom per poder marxar de colònies amb certa seguretat i permetre'ns aquests petits respirs. I he anat a comprar bombons, mitja dotzena de licor per al Juanfran i mitja de xocolata negra per a mi, i aquesta nit ens els menjarem en honor a Daniel.
(Per cert, els bombons els he comprat a Emilio Garcia, una petita bomboneria artesana de la Plaça Universitat. Fa bombons, xocolata, torrons, tot boníssim; i amés, en fan també sense sucre ni fructosa, perquè hi ha algú de la família que també té diabetis. Si algun dia passeu per allí, proveu-los; els vénen a una petita entradeta que hi ha entre una botiga d'electrònica i La Mallorquina)
