Entre Heidi i Lina Morgan

Han calgut uns quants dies per acostumar-nos a l'enrenou del començament de curs, i una tarda de pluja per trobar una estona per seure a l'ordinador tranquil·lament.
El títol fa referència al meu estat d'ànim, encara que sembli estrany.

Heidi. Al principi de la diabetis, ens deiem que hauria de passar un any, amb tots els seus cicles de festes, vacances, celebracions, sortides, malalties,.. per aconseguir integrar la malatia en la nostra vida, i acceptar-la. Hi he posat tota la voluntat, però he de reconèixer que a mi m'ha costat una mica més, gairebé dos anys, que és el que farà del debut de Daniel. En tornar de vacances m'he sentit, per dir-ho d'alguna manera, més que contenta, reconciliada amb el món, positiva, he aconseguit deixar de banda el meu malhumor permanent contra tot (i esperem que duri).


Lina Morgan. És per allò d'agradecida y emocionada. I està relacionat amb el meu amic endocrí pediàtric, el doctor Jacobo Pérez, deunostresenyor per als amics i mares dels pacients. El dia 9 de setmbre teníem visita amb ell, i em truquen al matí dient que està de baixa i que l'hem d'anul·lar; la propera visita no pot ser fins al 14 d'octubre, o bé que ens visiti un altre endocrí. Vaig entrar en mode pànic: això era un ajornament de més d'un més! (hem fet les nostres suposicions i pensem que s'ha trencat una cama o alguna cosa així). Mig desesperada vaig esciure un missatge al metge per explicar-li el que passava; vaig enviar-lo i vaig tancar l'ordinador. A la nit, vaig mirar el correu i tenia la seva resposta deu minuts després d'haver enviat el meu missatge! Des de llavors estem en contacte de forma regular; em va fer que li enviés les anàlisis escanejades, i el full amb els controls de Daniel, i m'ha anat donant algunes pautes noves. No sé qui em va mirar amb bons ulls quan ens van assiganr aquest metge, però estic així, agradecida y emocionada.

Dijous se'm va aparèixer deunostresenyor en forma d'endocrí pediàtric

Sempre he pensat que els metges i els mestres són les persones més importants i amb més responsabilitat de la societat. Per això quan topes amb un de dolent et sents tan decebut i estafat, i quan en reconeixes un de bo se t'obre el cel.
Dijous vam tenir la primera visita amb el nou endocrí que portarà a Daniel i va ser com entrar en un nou univers. La doctora Rosell, que el portava fins ara, ja ens agradava, però aquest ens ha donat una perspectiva nova de com avaluar l'estat de Daniel i com tractar-lo. I això que jo anava a la visita amb una mica de reticència perquè el seu nom és Jacobo (i m'imaginava que tindria pinta i maneres de Jacobo). Ha resultat ser una persona encantadora, que s'explica molt bé, que ens diu que per cada visita no agafem una hora sinó dues per tenir temps per parlar amb tranquil·litat (això en temps és equivalent a... 40 minuts!!!!), que m'ha donat el seu correu per fer-li qualsevol consulta, enviar-li els controls de Daniel quan hi hagi alguna alteració, etc etc, i que em diu que la decisió de qualsevol canvi sempre és dels pares i que, sobretot, hem d'explicar-nos moltes coses ell i nosaltres. Això per a mi és el paradís de l'endocrinologia.
Fa uns quatre anys ja se m'havia apregut la marededeu en forma de pneumòloga, quan Daniel patia tantes bronquitis i, amb el seu tractament, li van desaparèixer i, si no recordo malamen,t no n'ha fet cap des de fa uns tres anys, però aquesta vegada és deunostresenyor en persona. Donem gràcies.