Han calgut uns quants dies per acostumar-nos a l'enrenou del començament de curs, i una tarda de pluja per trobar una estona per seure a l'ordinador tranquil·lament.
El títol fa referència al meu estat d'ànim, encara que sembli estrany.
Heidi. Al principi de la diabetis, ens deiem que hauria de passar un any, amb tots els seus cicles de festes, vacances, celebracions, sortides, malalties,.. per aconseguir integrar la malatia en la nostra vida, i acceptar-la. Hi he posat tota la voluntat, però he de reconèixer que a mi m'ha costat una mica més, gairebé dos anys, que és el que farà del debut de Daniel. En tornar de vacances m'he sentit, per dir-ho d'alguna manera, més que contenta, reconciliada amb el món, positiva, he aconseguit deixar de banda el meu malhumor permanent contra tot (i esperem que duri).
Lina Morgan. És per allò d'agradecida y emocionada. I està relacionat amb el meu amic endocrí pediàtric, el doctor Jacobo Pérez, deunostresenyor per als amics i mares dels pacients. El dia 9 de setmbre teníem visita amb ell, i em truquen al matí dient que està de baixa i que l'hem d'anul·lar; la propera visita no pot ser fins al 14 d'octubre, o bé que ens visiti un altre endocrí. Vaig entrar en mode pànic: això era un ajornament de més d'un més! (hem fet les nostres suposicions i pensem que s'ha trencat una cama o alguna cosa així). Mig desesperada vaig esciure un missatge al metge per explicar-li el que passava; vaig enviar-lo i vaig tancar l'ordinador. A la nit, vaig mirar el correu i tenia la seva resposta deu minuts després d'haver enviat el meu missatge! Des de llavors estem en contacte de forma regular; em va fer que li enviés les anàlisis escanejades, i el full amb els controls de Daniel, i m'ha anat donant algunes pautes noves. No sé qui em va mirar amb bons ulls quan ens van assiganr aquest metge, però estic així, agradecida y emocionada.
