Coses que passen quan NO tens a casa el teu fill amb diabetis

El Daniel és de colònies amb l'ADC (arriba aquesta tarda) i la Sara és a casa de l'àvia. Suposo que la nostra sensació deu ser comuna a la de molts pares: tens temps lliure, pots organitzar-te a la teva manera, pots sopar parlant tranquil·lament, pots sortir, t'aixeques, esmorzes i vas a treballar sense preparar esmorzars, ni motxilles ni notes als mestres etc etc.
En el meu cas, però, hi ha alguns fenòmens estranys que es produeixen precisament perquè qui està fora de casa és Daniel. Per exemple:
- la meva bossa pesa la meitat del que pesa normalment: no porto a sobre ni la màquina per fer els controls de glucèmia, ni suc ni galetes ni res dolç ni una ampolla d'aigua ni (si sortim a menjar fora) la insulina ràpida per si cal.
- puc anar a dormir a l'hora que vulgui, no cal que m'esperi a les dotze per fer el control a Daniel i, si vull, puc despertar-me tard, perquè tampoc li he de fer al matí.
- puc menjar o fer el menjar que vulgui sense comptar racions d'hidrats, puc anar a un bar i demanar croquetes i patates braves sense preocupar-me de si serà massa.
Però a més a més, com que ja sóc addicta a estar patint, he desenvolupat una habilitat especial per fer tota mena de coses amb el mòbil a la mà; puc fer anar el teclat de l'ordinador, treure diners d'un caixer, llegir, parlar per un altre telèfon, agafar notes. Quina sort que tinc!

Diàlegs d'un nen amb diabetis

1. Amb la Cristina, la seva mestra, després del dia de vaga
Cristina: Com ha anat, Daniel? (preguntant pel dia que no havien tingut classe)
Daniel: Una mica alt...

2. Amb la seva mare, qualsevol dia en sortir de l'escola
Mare: Com ha ant el dia?
Daniel: Abans de dinar 239.
o bé
Daniel: Abans de dinar, 57. la Cristina m'ha donat dues galetes.

Dijous se'm va aparèixer deunostresenyor en forma d'endocrí pediàtric

Sempre he pensat que els metges i els mestres són les persones més importants i amb més responsabilitat de la societat. Per això quan topes amb un de dolent et sents tan decebut i estafat, i quan en reconeixes un de bo se t'obre el cel.
Dijous vam tenir la primera visita amb el nou endocrí que portarà a Daniel i va ser com entrar en un nou univers. La doctora Rosell, que el portava fins ara, ja ens agradava, però aquest ens ha donat una perspectiva nova de com avaluar l'estat de Daniel i com tractar-lo. I això que jo anava a la visita amb una mica de reticència perquè el seu nom és Jacobo (i m'imaginava que tindria pinta i maneres de Jacobo). Ha resultat ser una persona encantadora, que s'explica molt bé, que ens diu que per cada visita no agafem una hora sinó dues per tenir temps per parlar amb tranquil·litat (això en temps és equivalent a... 40 minuts!!!!), que m'ha donat el seu correu per fer-li qualsevol consulta, enviar-li els controls de Daniel quan hi hagi alguna alteració, etc etc, i que em diu que la decisió de qualsevol canvi sempre és dels pares i que, sobretot, hem d'explicar-nos moltes coses ell i nosaltres. Això per a mi és el paradís de l'endocrinologia.
Fa uns quatre anys ja se m'havia apregut la marededeu en forma de pneumòloga, quan Daniel patia tantes bronquitis i, amb el seu tractament, li van desaparèixer i, si no recordo malamen,t no n'ha fet cap des de fa uns tres anys, però aquesta vegada és deunostresenyor en persona. Donem gràcies.