Escolta la música del bloc

31 de març 2010

Coses que passen quan NO tens a casa el teu fill amb diabetis


El Daniel és de colònies amb l'ADC (arriba aquesta tarda) i la Sara és a casa de l'àvia. Suposo que la nostra sensació deu ser comuna a la de molts pares: tens temps lliure, pots organitzar-te a la teva manera, pots sopar parlant tranquil·lament, pots sortir, t'aixeques, esmorzes i vas a treballar sense preparar esmorzars, ni motxilles ni notes als mestres etc etc.
En el meu cas, però, hi ha alguns fenòmens estranys que es produeixen precisament perquè qui està fora de casa és Daniel. Per exemple:
- la meva bossa pesa la meitat del que pesa normalment: no porto a sobre ni la màquina per fer els controls de glucèmia, ni suc ni galetes ni res dolç ni una ampolla d'aigua ni (si sortim a menjar fora) la insulina ràpida per si cal.
- puc anar a dormir a l'hora que vulgui, no cal que m'esperi a les dotze per fer el control a Daniel i, si vull, puc despertar-me tard, perquè tampoc li he de fer al matí.
- puc menjar o fer el menjar que vulgui sense comptar racions d'hidrats, puc anar a un bar i demanar croquetes i patates braves sense preocupar-me de si serà massa.
Però a més a més, com que ja sóc addicta a estar patint, he desenvolupat una habilitat especial per fer tota mena de coses amb el mòbil a la mà; puc fer anar el teclat de l'ordinador, treure diners d'un caixer, llegir, parlar per un altre telèfon, agafar notes. Quina sort que tinc!

2 comentaris:

Lourdes ha dit...

M'agrada el teu enfocament positiu...el meu fill encara no va de colònies, però també he experiementat què és no tenir-lo amb mi durant tres dies. Aquest cop he estat jo qui ha marxat fora 3 dies per desconnectar una mica. El seu pare s'ha quedat amb ells. I la veritat és que la sensació de llibertat és immensa, tot i que no és real... i el fet de "sortir i tornar a entrar" a la malaltia em va fer adonar de la càrrega mental que representa, però també de la capacitat de l'ésser humà per adaptar-se a tot. El primer dia de tornar em costava tornar a comptar hidrats de carboni, pensar en horaris, pensar en la pauta,...però, és clar, de seguida tornes a habituar-te a la realitat. La flexibilitat de la ment humana pot arribar a ser infinita.

David ha dit...

Et sortirà un tercer braç! :D