Back to world

Ja hem tornat de vacances. Si l'any passat eren una mena de prova per a nosaltres, aquest any han estat un indici de normalitat.

Hem fet el nostre recorregut familiar habitual, hem estat de festat, de piscina, de menjades diverses. Però les vacances vacances de veritat les hem fet a Astúries, a Cadavedo, un poblet molt petit prop de Luarca.

I una certesa: les llargues caminades a la fresca li proven molt als índexs de glucèmia!
Sigui com sigui, ja tornem a ser per aquí i en qüestió d'una o dues setmanes, tot tornarà a ser normal. De moment, dilluns Daniel ja té anàlisis.

De vacances, lleugers d'equipatge

Com diu la Victòria Cardona, intentarem marxar de vacances lleugers d'equipatge, i tornar amb energies renovades.
Bon estiu.

À Carcassonne

Aprofitant el pont de Sant Joan, hem sortit a l'estranger per primera vegada des del debut de Daniel. Era un pas més a fer, per treure'ns la por de tenir algun ensurt i trobar-nos perduts, en un lloc desconegut. Ha estat un bon intent, França és un lloc proper, ens podem manegar amb la llengua, hi podem anar en cotxe (evitant el problema de donar explicacions per portar les plomes d'insulina i les agulles a la bossa de mà) i, a més, ens agrada. I Carcasona era un lloc pendent per als pares.


Ha anat molt bé, hem vist castells i més castells, poblets i vaixells a la vora del Canal du Midi; amb els menjars més o menys ho hem pogut controlar i també hem descansat força. I hem patit calor, molta calor!
Bons records de la Cité!

No era això, companys

Ahir a la nit van celebrar la festa de final del curs al Turonet. Encara que quedin dos dies lectius, la festa és com la clausura oficial, amb el comiat dels de 6è, les actuacions, els regalets a mestres i monitores,...
En un moment de la nit em vaig sorprendre a mi mateixa, quan me'n vaig adonar que estava tan feliç i despreocupada, amb els nens, que ja havien actuat, jugant pel pati amb els seus amics i jo a taula amb les altres famílies de primer, xerrant, rient, tan relaxada... I mentalment em vaig traslladar fins al 9 de novembre del 2008, quan se'm va ensorrar el terra sota els peus, i als dies següents, el forat negre, quan tot era una muntanya i pensava que hauria de deixar de treballar, que el Daniel mai podria tornar a tenir una vida normal, que el noste petit món havia canviat per sempre... I no, no era això. Aquí estem, amb un nen molt maco, molt feliç, molt gran, adaptat a la seva malaltia (suposo que amb els anys vindran les enrabiades) i nosaltres que podem sortir a una festa sense fer cap cosa especial; només cal portar la maquineta per fer els controls, la insulina i les agulles, tot plegat no ocupa més que un neceser petit, i vigilar una miqueta amb el menjar. No, la vida amb diabetis no és un forat negre.

EL PEDESTAL

En els meus temps d'estudiant amb les companyes de pis sempre feia la broma de pujar damunt d'una cadira, una pedra o qualsevol cosa i dir que m'agradava veure la vida des d'un pedestal, perquè així tenia una perspectiva més ampla. I no era broma del tot.
Aquests dies, revisant fotos, he vist que els meus fills han heretat aquest costum. I jo l'he tornat a practicar. Pujada dalt d'un pedestal, uns centímetres per sobre del terra, et distancies una mica de les coses, el camp de visió es fa més gran, i la importància dels problemes es redimensiona. De veritat, us aconsello a tots pujar de tant en tant a un pedestal.

YES, WE CAN

Ja hem tornat de vacances, i, sí, hem pogut. Hem fet molts quilòmetres, hem visitat molts llocs, hem patit calor i fred (o més bé fresqueta), i hem tornat relaxats i contents després de les nostres primeres vacances amb la diabetis com a convidada d'honor.


Hem estat a Godall, a Madrid, a Palència, a Galícia, un altre cop a Madrid i a Godall. Hem visitat esglésies romàniques, centres comercials, fars, platges, cases rurals, monuments, pobles i ciutats. Hem estat a festes de poble i de turistes per una ciutat.
I Daniel s'ha fet els controls de glucèmia i l'hem punxat a casa, a fora, a bars, restaurants, terrasses, parcs i fins i tot aparcaments, i no ha passat res. Ho hem fet de la manera més natural, sense anar al lavabo (que no és el lloc més higiènic del món) ni amagar-nos en un racó. Alguna vegada he vist algú que mirava de reüll, però ja està. El Daniel té tot el dret a posar-se el tractament que necessita a qualsevol lloc; si veiem tan normal que algú consumeixi en públic una cosa tan inútil i nociva com una cigarreta, per què algú s'hauria d'escandalitzar si injectem al nen la insulina que el seu cos necessita per seguir funcionant?

Gairebé estem acabant el cicle d'un any que ens havíem donat a nosaltres mateixos per veure com afrontaven les diferents circumstàncies de la vida quotidiana, i de moment el resum és aquest: SÍ, PODEM!

Resum de les vacances en cinc punts

1. PROVA SUPERADA!
Les festes de Nadal eren com una mena de prova iniciàtica familiar: si sobrevivíem, senyal que ens en podríem sortir de tot. En resum: hem resuperat els viatges llargs, els dolços, les reunions familiars, d'amics, etc. I ara estem intentant superar la tornada a l'escola...

2. PASTISSOS
Com que l'aniversari del Daniel s'escau en plenes festes, i les passem repartits entre casa nostra i de les famílies per les dues parts, hem tingut pastissos de tota mena:

Primer pastís: a Sant Quirze, amb els amics de l'escola


Segon pastís: a Godall, amb la família de la mare


Tercer pastís: a Madrid, amb la família del pare


3.HIGHLIGHTS FROM CHRISTMAS
El Daniel i la Sara s'ho han passat molt bé jugant junts.



Duratón (Segovia), 29 de desembre de 2008



Madrid, 1 de gener de 2009, aviat al matí


4. REGALS I MÉS REGALS
Entre aniversaris, el tió, el Pare Noel i els Reis (això de conviure amb tantes tradicions és molt dur), hem tornat ben farcits de regals. Al Daniel els Reis Mags li van donar personalment un monopatí de Rayo McQueen.


5. I, PAR ACABAR UN AMARG DESCOBRIMENT
Tot ha anat molt bé, però he descobert la ràbia que em fa aquesta sensació d'estar contínuament demanat disculpes: per haver de menjar aviat i puntuals, per ser estricta en els horaris dels controls, per haver d'injectar la insulina enmig d'una celebració, per demanar que no li posin patates fregides al nen si de primer ha menjat pasta... Ja sé que la gent ho accepta bé, però em sembla com si sempre m'hagués d'estar justificant. Suposo que és una qüestió de temps, d'habituar-nos a conviure amb la diabetis, ara tot és molt nou per a tothom.