Ja m'agradaria ocupar-me de l'educació dels meus fills, lluitar per la sisena hora, barallar-me amb qui fos per explicar les meves idees.
Però avui estic cansada. I quan dic avui dic avui (divendres 10 de juny de 2011).
I estic cansada sobretot perquè tinc un fill que porta a sobre una motxilla molt feixuga. I com encara és petit l'hem d'ajudar a carregar-la. Pel camí ens anem trobant gent que ens anima i ens diu que ho fem molt bé, que seguim endavant, però n'hi ha molt pocs que vulguin carregar-se-la una estoneta i deixar-nos descansar. Ell no es queixa, però jo, que no sóc tan forta, sí.
Fem uns càlculs senzills.
En el millor dels casos, Daniel es fa cinc controls de glucèmia diaris (això vol dir: punxar-se el dit i treure's una got de sang per comprovar el nivell de sucre a la sang).
5 controls x 7 dies = 35 controls a la setmana x 52 setmanes = 1820 controls a l'any (i això tirant per baix).
Més: ara s'està injectant insulina quatre cops al dia (una de Lantus a la nit i tres de ràpida amb els àpats principals).
4 injeccions x 7 dies = 28 injeccions setmanals x 52 setmanes = 1456 injeccions a l'any.
Posats a ser optimistes, això vol dir que si d'aquí a deu anys, quan estigui prop de fer-ne divuit, s'ha descobert un tractament miraculós que cura la diabetis tipus I i ell hi té accés, pel camí s'haurà fet, més o menys, 18200 controls de glucèmia i s'haurà injectat insulina unes 14560 vegades. Si som optimistes. Si no, seguriem sumant.
No esteu cansats?
Per això, quan per exemple em demana fer una activitat que a ell li agrada molt però que a mi no m'acaba de convèncer, i em fa cara de pena, penso: com puc dir-li que no?
I voldria que tot funcionés millor, però avui no tinc forces. Avui estic cansada, demà ja veurem.
(Dedicat a l'Esther i la Mariví)
6 comentaris:
De vegades, quan et llegeixo i et veig tan animada parlant de la diabetis gairebé com una companya de viatge, penso que jo no sabria reaccionar així. Jo estaria més abatut, més negatiu, més enrabiat, més... cansat, suposo. És que jo sóc negatiu de mena i admiro moltíssim la gent que treu pit davant de les adversitats i les sap encarar amb fortalesa i ànims.
Et felicito per l'actitud d'en Daniel. Espero que entre tots, amb paciència i comprensió, pugueu suportar millor aquests moments de desànim. Força!
Ànims, molts ànims. Son anys durs perquè el Daniel encara és petit i depèn molt de vosaltres, però mica en mica, anirà creixent i anirà asumint les responsabilitats. Des de la vessant de Daniel només dir-vos que algunes vegades són difícils però la majoria de les ocasions forman tant part de la nostre vida que no sentim que siguin una intromissió. Només són un dia a dia. Com rentar-se les dents abans d'anar a dormir, fer-se la prova abans d'anar a sopar.
Una forta abraçada,
Olga
Montse: endavant! Tens tot el dret a estar cansada, jo, de fet, també estic cansada, perquè saps que la meva realitat és la mateixa que la teva... tinc la sort de tenir a ma mare, que sempre que li ofereixo la motxilla per a què se la carregui ella una estoneta se la carrega encantada i sense pensar-s'ho dues vegades. La gent dóna suport, però crec sincerament que només aquells que viuen la mateixa ralitat la poden comprendre de debò. Sempre em transmets energia positiva, malgrat tots els entrebancs que sovint veig enmig del camí. Penso que tens molt de guanyat en què el Daniel no es queixi (i això és sobretot mèrit vostre!); el Pau té 5 anys i ara el portem al psicòleg perquè té molta ràbia a dins (com no l'ha de tenir, si la tinc jo i no pateixo la malaltia a la meva pell, eh?); el dia a dia és dur perquè em culpabilitza molt cada cop que li poso la insulina i ell pateix i ho passa malament. Confio que serà una etapa que tots hem de passar per continuar caminant; i gent com tu em dóna aquesta força per seguir caminant. Gràcies i endavant!
Mare, malgrat els teus sentiments d'indignació i d'impotència... de patiment, de cansament... les malalties... ens enriqueixen encara més com a persones, ens enforteixen i, ens dóna un tarannà molt especial. No pateixis tant, mare. Ens en sortirem tots plegats. M'ajudes i m'ensenyes molt bé. Seré responsable i em cuidaré molt. Per què, si jo estic bé, tú també ho sentiràs. Estiguis tranquil·la i sigues feliç perquè m'ensenyes molt bé, mareta meva.
Gràcies, anònim.
La mare
Publica un comentari a l'entrada