De vegades em diuen: "Ara ja estaràs més tranquil·la, no? Ja fa temps que Daniel va començar amb la diabetis i ja ho teniu més o menys control·lat."
Sí, realment estic més tranquil·la. Ara ja he aconseguit no emportar-me el mòbil quan vaig al lavabo a la feina.
5 comentaris:
Hola!
He llegit el teu comentari i he pensat: que puc dir-li ara? I he pensat que no hi havia res a dir. Que només puc estar.
Doncs ja ho saps. Aquí estic.
Igualment, des d'aquet bàndol de la malaltia et dic, que tenir diabetes no vol dir "ser diabétic". L'essencia de Daniel son altres moltes coses. Recordo que en ocasions els meus pares perdien aquesta perspectiva i tot ho feien girar al voltant de la diabetes. Una vegada em feia mal el coll i la meva mare em va dir: fes-te la prova a veure si estas baixa. Jejejej, ara ho recordo amb un somriure, pero en aquell moment em faig enfadar molt.
Una forta abraçada,
Hola Olga,
Jo intento portar-ho tan bé com puc, i sobretot intento no angoixar el Daniel. En algun moment he escrit que volia considerar que ell té diabetis com un altre nen porta ulleres o ferros a les dents. No és un diabètic, com tu dius, és un nen amb diabetis.
Això ho tinc molt clar, però com a mare, no puc, no tinc la capacitat de deixar de preocupar-me i patir per ell. Evidentment, ens hem anat acostumant a la malaltia i allò que al principi era un ensurt gros ara no té massa importància. Tot i així, per molt que m'esforci, hi ha nits en què em desperto pensant com anirà tot i quan en sona el mòbil el cor, durant un segon, se m'accelera.
A més, tinc una altra nena i també em preocupa que ella també tingui diabetis. L'altra nit se li va escapar el pipí (feia molt temps que no li passava) i em va agafar una esgarrifança, perquè Daniel també va començar així, a la seva edat (4, gairebé 5 anys), al mes d'octubre (el seu debut "oficial" va ser al novembre). Al matí li vaig fer que fes un pipí a les tires reactives de cetona i tot va sortir normal, però vaig passar una nit horrorosa.
Serà que les mares tenim l'hormana del patiment accentuada.
Hola!
Em puc posar perfectament al teu lloc i puc entendre la teva angoixa i el teu patiment.
Recordo el dia que m'ho van diagnosticar. Jo era més gran que el Daniel, tenía 8 anys. El metge ens ho va explicar als meus pares i a mi. Inmediatamente la meva mare es va posar a plorar i jo em vaig sorprendre molt. Sabia que tenia una malaltia en la qual m'havia de posar unes injeccions diàries i m'havia de controlar, però, hi ha per plorar? vaig pensar... vaig acabar consolant la meva mare dient-li que no es preocupés, que no era tan greu, jejejeje. Aquella mateixa setmana em van ingressar a l'hospital amb la meva mare per fer formació i aprendre a controlarme. Ho vaig viure bé. La veritat es que tinc un record maco d'aquella setmana, amb d'altres companys amb diabetes.
Obviament cada nen es diferent, però els nens ho vivim tot d'una altra manera. Entenc que et preocupis per les trucades, però: el Daniel identifica les hipos? Sap com ha de respondre a elles, que ha de veure un suc i un parell de galetes? Es capaç de demanar ajuda si es troba malament o li fa vergonya? Si la resposta és que sí a les primeres i no li fa vergonya demanar ajuda, teniu moooooooolt camí resolt. Pero em poso al teu lloc i entenc el que puguis sentir, el Daniel encara es petit. Uns 6 anys m'ha semblat, oi?
Respecte al pipi de la seva germana, no és impossible, però es molt dificil que també desenvolupi diabetes. No penseu que pot ser una mica de cridada d'atenció, de reclam? Una resposta a l'alt nivell d'atenció que reb el Daniel degut la diabetes? Potser amb aquest comentari m'estic ficant massa, et demano disculpes si penses que es una intromissió inoportuna.
Una forta abraçada,
Gràcies pel teu missatge,
No crec que per al Daniel sigui angoixant tenir diabetis, fins i tot de vegades crec que li agrada això de fer-se els controls davant altres nens i que li diguin "Hala! No et fa mal?" Llavors fa posat de valent i diu que no, clar.
Pel que fa a les hipos sí que sol identificar-les. Més bé nota que té gana i t'ho diu; no em tingut massa problemes amb això, només en algunes ocasions comptades ens ha agafat desprevinguts però ho hem arreglat ràpid. A més, també sap injectar-se ell la insulina; en aquest sentit, les colònies de l'ADC (per Pasqua) li van anar genials, peruqè suposa que ara que ha de punxar-se abans de dinar, no cal que anem nosaltres a l'escola, ho pot fer ell sol, encara que sempre hi ha algun mestre que li controla la dosi.
Pel que fa a la Sara, el tema del pipí en concret no, però sí que en aquest temps hem notat que fa diverses coses per cridar l'atenció, tant a casa com a l'escola, però és inevitable que en determinats moments el seu germà passi per davant. Temps al temps...
Publica un comentari a l'entrada