Dos anys amb la convidada a casa

Demà, d'aquí a unes hores, farà dos anys que la convidada va arribar a casa nostra. Bé, de fet no la vam convidar, s'hi va presentar sense avisar i s'hi va quedar. No sabem si algun dia la podrem fer fora, de moment ja té el seu espai i ens hem acostumat a conviure amb ella, a portar-la de vacances i que ens acompanyi en totes les nostres activitats.

Per això celebrem que ara fa dos anys vam arribar a temps a urgències i no hi va haver més complicacions que les del propi diagnòstic.

I recordem (no celebrem) que, des de fa dos anys, gràcies a la nostra convidada:
- Daniel va aprendre les desenes i les centenes fent-se els controls de glucèmia
- va aprendre a injectar-se la insulina ell mateix
- està aprenent quantes unitats de ràpida s'ha de posar a les menjades segons la glucèmia
- sabem fer càlculs rapidíssims amb els hidrats de carboni
- ens hem fet militants de l'etiquetatge nutricional correcte i entenedor
- coneixem moltes paraules noves (pèptids, hemoglobina glicada, illots de Langerhans,...)

I, a més, des de fa dos anys sabem amb qui podem comptar i amb qui no (com diu una amiga, coses com aquesta serveixen per renovar l'agenda d'amistats), i que si una persona deixa de costat el Daniel perquè té diabetis (i alguna en tenim pel voltant) el problema no el té Daniel sinó aquesta persona.

No li vam donar la benvinguda ni la convidem a quedar-se, és com una pedra a la sabata quan camines i ens dóna algun disgust, però viu a casa.

***

I, de regal, un poema de Yeats que m'agrada molt, en la traducció del sempre magnífic la traducció del sempre magnífic Ezequiel Zaidenwerg.

Aedh desea el Manto del Cielo (W.B. Yeats)
Si tuviera del cielo ese bordado manto,
urdido con luz de oro y con plateada luz,
con azul y con sombra y con el oscuro manto
de la noche y la luz y de la media luz,
colocaría el manto debajo de tus pies:
pero yo, que soy pobre, sólo tengo mis sueños;
mis sueños están puestos debajo de tus pies;
caminá con cuidado, pisás sobre mis sueños.