Equivalències: cada nit d'hospital, mig quilo

Fa un temps que al CAP em fan controls de pes i de dieta, perquè d'una temporada cap a aquí m'he engreixat molt. I jo intento portar-me bé.
Però a una li ha sortit un fill delicat, que no té bronquitis, la placa del pit li surt bé, les anàlisis també, però que s'havia de fer notar d'alguna manera, i no se li ocorre més que no saturar bé d'oxígen. Total, que com no sabem què li passa (al final van decidir que era un virus; i dic jo: què passa amb els virus? és que no hi ha més nens a l'escola? que el meu del tema malaties ja n'està servit!) i, a més, el pobre és diabètic i se li poden descontrolar els nivells de glucèmia, el deixarem un parell de dies en observació.
I la mama en qüestió, mal dormida i mal menjada, perquè no pot deixar la criatura sola per anar a fer un menú al restaurant o un trist entrepà a la cafeteria, es dedica a atacar les màquines de la planta que, com és evident i lògic en un hospital, no estan plenes de fruita, iogurts i suc, sinó de Kitkats, mars, crunchs i marranades diverses.
O sigui, que tanta bleda i tanta amanida, tants d'abdominals els dijous a la nit per acabar així? I quan vagi divendres a fer el control de pes, li he d'explicar les meves misèries a l'infermera? Aaaargh

(PD Almenys, aquesta vegada, el personal de planta era agradable, eficient i professional.)

Dos anys amb la convidada a casa

Demà, d'aquí a unes hores, farà dos anys que la convidada va arribar a casa nostra. Bé, de fet no la vam convidar, s'hi va presentar sense avisar i s'hi va quedar. No sabem si algun dia la podrem fer fora, de moment ja té el seu espai i ens hem acostumat a conviure amb ella, a portar-la de vacances i que ens acompanyi en totes les nostres activitats.

Per això celebrem que ara fa dos anys vam arribar a temps a urgències i no hi va haver més complicacions que les del propi diagnòstic.

I recordem (no celebrem) que, des de fa dos anys, gràcies a la nostra convidada:
- Daniel va aprendre les desenes i les centenes fent-se els controls de glucèmia
- va aprendre a injectar-se la insulina ell mateix
- està aprenent quantes unitats de ràpida s'ha de posar a les menjades segons la glucèmia
- sabem fer càlculs rapidíssims amb els hidrats de carboni
- ens hem fet militants de l'etiquetatge nutricional correcte i entenedor
- coneixem moltes paraules noves (pèptids, hemoglobina glicada, illots de Langerhans,...)

I, a més, des de fa dos anys sabem amb qui podem comptar i amb qui no (com diu una amiga, coses com aquesta serveixen per renovar l'agenda d'amistats), i que si una persona deixa de costat el Daniel perquè té diabetis (i alguna en tenim pel voltant) el problema no el té Daniel sinó aquesta persona.

No li vam donar la benvinguda ni la convidem a quedar-se, és com una pedra a la sabata quan camines i ens dóna algun disgust, però viu a casa.

***

I, de regal, un poema de Yeats que m'agrada molt, en la traducció del sempre magnífic la traducció del sempre magnífic Ezequiel Zaidenwerg.

Aedh desea el Manto del Cielo (W.B. Yeats)
Si tuviera del cielo ese bordado manto,
urdido con luz de oro y con plateada luz,
con azul y con sombra y con el oscuro manto
de la noche y la luz y de la media luz,
colocaría el manto debajo de tus pies:
pero yo, que soy pobre, sólo tengo mis sueños;
mis sueños están puestos debajo de tus pies;
caminá con cuidado, pisás sobre mis sueños.

If, de Rudyard Kipling (dedicat a la Lourdes i el Pau, que s'està fent gran)

Si pots mantenir el cap sobre les espatlles
quan uns altres el perden i te’n carreguen la seva culpa,
Si confies en tu mateix encara que tothom dubti de tu,
però tot i això tens en compte els dubtes aliens;
Si pots somiar i no fer-te esclau dels somnis;
Si pots pensar sense fer dels teus pensaments una meta;
Si topes amb Triomf i Derrota en el teu camí
i tractes de la mateixa manera a tots dos impostors,

Si pots fer un munt amb totes les teves victòries
Si pots llançar-les al capritx de l'atzar,
i perdre, i tornar a començar de cap i de nou
sense que et surti dels llavis una queixa;
Si assoleixes que el tremp i el cor et siguin fidel company
i resisteixes encara que et minvin les forces
amb l'única ajuda de la voluntat, que diu: “Endavant!”

Si pots parlar amb multituds mantenint la virtut,
i si encara anant al costat dels reis conserves la senzillesa,
Si no et poden ferir ni amics ni enemics,
Si tothom et reclama i ningú et necessita;
Si pots omplir un implacable minut
amb seixanta segons de combat ferotge,
teva és la Terra i els seus fruits cobejats,
I, encara més: seràs un Home, fill meu!

(I de regal, el poema recitat per Flotats, en un anunci de Repsol).

El Viena del Parc Vallès

Dissabte 8 de novembre de 2008 a la tarda. Per algun motiu, crec que per comprar alguna cosa al Decathlon, anem al Parc Vallès. És hora de berenar i entrem al Viena. En l'estona que estem allí, Daniel va dues vegades a fer pipí. Ja fa dies que ens preocupa, beu molt i fa molt pipí, a la nit mulla el llit; volem pensar que és una infecció d'orina, encara que tenim el llum d'alerta encès. Comentem: "Això ja no pot ser, demà el portem a urgències." L'endemà era 9 de novembre.
Des d'aquell dia no hi havíem tornat a entrar. Jo sí que havia menjat dos o tres vegades al de Pelai, però en aquell no. El Parc Vallès no és precisament el nostre lloc d'oci preferit, però alguna tarda hem anat al cinema; aquest estiu, per exemple, quan la Sara no hi era, i en acabar la pel·lícula jo havia preferit entrar al Burger King, el Viena em portava mals records. Ja sé que no és massa racional, però no podia.
Aquest dissabte hem anat una altra vegada al cinema amb amics i, ara sí, en acabar la pel·lícula hem entrat al Viena. Què ha canviat des de fa dos anys? Els nens són dos anys més grans, hem segut a dalt i no a baix, hem anat amb altres famílies,... però la resta és igual, l'únic que ha canviat ha estat el Cacaolat de Daniel, que ara era una Coca-Cola light.
En resum, traumes fora!