Aquesta tarda els nens han participar a la rua de Carnestoltes de l'escola. El tema central era el reciclatge, Daniel anava de contenidor de vidre i la Sara d'energia eòlica (complicat, eh!).
Bé, doncs a meitat de la rua, he vist que el Daniel començava poasr-se pàl·lid, caminava més a poc a poc i s'anava apagant. Claríssim: una hipo. Li he comentat a la seva tutora i li hem donat galetes i un suc, mentre seguia caminant. li ha costat una mica però al cap d'un quart d'hora més o menys ja s'havia recuperat.
Potser la foto no estranyi a qui no conegui al Daniel. Per comparar-la, aquesta és de l'inici de la rua, suposem que amb valors normals:
4 comentaris:
Em fa gràcia la familiaritat amb què dius "Claríssim: una hipo." :)
Suposo que a tu també et passa, que quan et mous en un univers molt específic, et crees una mena d'argot particular.
Una "hipo" és una hipoglucèmia, una baixada de sucre per sota dels nivells recomanables; una hiperglucèmia, en canvi, no és una "hiper" sinó una "pujada".
Els "bolis" són les plomes d'insulina precarregades-
Les "tires" són les tires reactives que serveixen per fer-se els controls de glucèmia diversos cops al dia, però les "tiretes" són unes altres tires reactives per al control de la cetona (de fet, el que diem és "vine a fer pipí a la tireta").
I una "ració" ja no és el plat de calamars o de patates braves que et prens al bar, sinó la quantitat de cada aliment que equival a 10 grams de carbohidrats.
I podríem seguir, el dia n'està ple.
Jo encara espero el dia en què pugui dir: "claríssim, una hipo!" El Pau no nota les baixades. És curiós, perquè al poc de fer el debut, sí que ens ho deia, però ara ja fa temps que no. Pot estar a 45 i tan feliç corrent i saltant pel carrer... és per això que la nostra angoixa és encara més gran, perquè no mostra senyals...tan sols quan la cosa ja comença a ser greu, ens diu: "estic molt cansat" i llavors, sol ser quan està a 35-38. Amb el seu pare ho comentem sovint: "el dia que torni a dir: "estic baix" estarem una mica més tranquils", però només una mica...
Hola Lourdes,
Si et serveix de consol, el Daniel tampoc no se les nota, les hipos. Com a molt, et diu que té gana o que està cansat. Li notem abans nosaltres, perquè es va quedant pàl·lid i amb els ulls com apagats. Fa un parell de dissabtes va tenir partit d'handbol, i quan vam tornar a casa, com que encara havia de fer el dinar, li vam dir que es punxés per precaució: estava a 29!!! Ell com si res, però a mi per poc m'agafa un atac de cor. I sí, la nostra por també és aquesta, que un dia per exemple estiguia l'escola i ningú se n'adoni de res i arribi a perdre el coneixement. Diu la seva doctora que segons ens fan grans saben identificar millor els símptomes, esperem que sigui veritat.
Publica un comentari a l'entrada