La Sara de tant en tant vol que li punxem al dit com el seu germà, o fer pipí a les tires reactives. Normalment ho fem sense més problemes, perquè també és una manera de tenir-la controlada, però l'altre dia li vaig dir que no, que a ella no calia punxar-la, i em va respondre: "Però si ja sóc gran!". Jo li dic: "Sí, però no tens diabetis, només en té Daniel", i em torna a respondre: "Jo també vull tenir diabetis, quants anys em falten?"
4 comentaris:
Aquest post deixa un regust agredolç. Veig la innocència dels nens i també veig que la Sara viu d'una manera positiva la malaltia del seu germà. I crec que això és mèrit indiscutible dels pares... em plantejo què pensarà el Nil sobre la diabetis d'aquí a un temps (ara només té 21 mesos), però quan veu que punxem al Pau, ell també agafa el punxador i se'l posa al ditet...
Bé, podria haver preguntat quants anys li falten per fer-se un tatuatge, o per començar a fumar, o simplement per maquillar-se... :)
La veritat és que aquest comentari sobta una mica i estic d'acord amb la Lourdes, que deixa un regust agredolç, tant, que quan vaig llegir el teu post no vaig saber què dir-te, però potser exagerem una mica, no? Al cap i a la fi, ser diabètic és una condició, sí, però no ha de ser una limitació (dic jo, que no ho sóc, però tinc entès que aquest és el missatge que en volen donar tots els col·lectius de diabètics, oi?). A més, pel que fa Sara (i, si la Lourdes m'ho permet, també en Nil), suposo que una gran avantatge de tenir un germà diabètic és la naturalitat amb què viuen aquesta condició (és correcte dir-ne "malaltia"?...). A la majoria de les persones que no l'hem viscuda mai de prop ens cauria el món a sobre el dia en què ens la diagnostiquéssim; ela, com a mínim (i no és poca cosa!), ja estarà vacunada contra aquesta por i, a més, estarà més que entrenada en conviure-hi.
Hola Montse!
T'he fet un comentari i de seguida l'he esborrat perquè he volgut editar una coseta, però ja està, te'l torno a penjar:
Pots contestar directament aquí, al teu blog, que és on s'ha iniciat la conversa. Si ho fas, jo rebo un correu que m'avisa d'això. Aquesta és la pràctica corrent entre els blogaires. De totes formes, si prefereixes contestar-me en qualsevol dels meus blogs, jo, encantat! :)
Digues a la Sara que triï ser princesa! Ser mare està molt vist. En canvi, quantes princeses coneix? :)
Els problemes, encara que també m'afectin, no són pròpiament meus sinó dels meus sogres i de la meva parella. Estan vivint un moment de crisi familiar molt intens i difícil de justificar. Hi ha algú que ha perdut completament els papers i el seu únic objectiu ara és fer mal. I ho aconsegueix, sobretot per ser qui és. Tota la vida ho ha tingut tot: tot arreglat, tot pagat, tota mena de privilegis... suposo que s'hi haurà acostumat i ara no ho vol deixar anar, ni tan sols veient com la resta de la família s'està enfonsant. L'única cosa que pot justificar una visió de la realitat tan distorsionada són els influxos continuats d'una mala influència. De fet, estic completament segur que l'origen de tot plegat rau en aquesta influència. Si al més sant (que, deixem-ho clar, tampoc era el cas) el vas impregnant de paraules i idees emmetzinades, al final aconseguiràs enverinar-lo, i si ell, a sobre, hi està receptiu, no t'imagines com es pot arribar a transformar!...
Gràcies, de totes maneres, pels bons desitjos! :)
Publica un comentari a l'entrada