Sóc diabètic, em dic Daniel.
Sóc Daniel, tinc diabetis.
Cal decidir....
L'impacte que suposa el diagnòstic d'una malaltia per a tota la vida com la diabetis pot fer que deixem de sentir-nos persones per convertir-nos en malalts, diabètics, pares de diabètics, amics de diabètics..., i condicionar tant la vida com el comportament dels afectats, així com la idea o imatge que les persones de l'entorn puguin fer-se de la malaltia.
Sembla que a partir d'aquell moment és més important la malaltia que la persona. És normal dir: el meu fill, el meu marit, el meu germà... és diabètic, i amb els nens, a més, s'afegeixen expressions com pobret o quina llàstima!.
Simplement convé recordar que el benestar i l'adaptació depenen en gran mesura de l'actitud positiva de l'entorn, i que moltes vegades ens sentim com ens fan sentir.
Estimat Daniel,
ResponEliminaet volia agraïr les teves paraules al Blog del David... son molt boniques i ens ajuden...
Crec que tens raó en que l'actitut positiva és el més important per seguir endavant en una situació de crisi, però jo crec que depen de nosaltres i no de l'entorn, jo crec que l'entorn és el que nosaltres reflectim, si jo vaig cap a l'escola amb el cap avall, la mirada trista i sense somriure, em trobaré mirades que s'escapen, que no gosen mirar-me i que s'entristeixen en veure'm... Si jo decideixo anar-hi somrient, mirant la gent sense por, saludant, el que contagio és alegria, serenor i confiança, i llavors tothom s'atansa i em parla sense por. Jo crec que som nosaltres els que construïm el nostre entorn...
Petonets agraïts per empatitzar amb nosaltres i endavant amb el camí!
El vostre nen és una preciositat!
Anni
Hola Montse, Gràcies per la felicitació per l'Anna al blog del David. Ja li he fet arribar, i encara que no us conegui personalment, sempre són ben rebudes les mostres d'afecte.
ResponEliminaUna forta abraçada pel Daniel i per tota la família.
Aquest blog és una bona mostra d'actitud positiva enfront una adversitat.